 |
|
|
|
Dijous, 28, 22.00 h, a TV3
Segueix en directe aquí el programa a TV3.
"L'altra cara del K2" és un documental sobre tot allò que assumeix un alpinista, el triomf i l'esforç per aconseguir la fita, i el risc als accidents. És la crònica d'una expedició catalana formada per Manel de la Matta, Jordi Corominas, Valentí Giró, Jordi Tosas i liderada pel veterà Òscar Cadiach, que va intentar pujar el cim del K2, a 8.611 metres d'alçada, per la ruta més perillosa, la coneguda Magic Line. Cinc muntanyistes que van portar els seus cossos al límit per conquerir la muntanya i durant la proesa van experimentar què era el somriure del triomf, quan Jordi Corominas trepitjava el cim, però, també, la duresa de perdre un company i amic en plena expedició. Manel de la Matta va morir als peus del cim per un atac fulminant d'apendicits, al costat del seu company Òscar Cadiach.
|
| |
|
|
 |
|
24 d'agost de 2004
El darrer 16 d'agost celebràvem
una il·lusió, un somni fet realitat;
haver assolit el K2 per la Magic Line: el "Coro"
trepitjava el cim, en solitari, a les 24.00
h. L'Òscar Cadiach i el Manel de la Matta,
que amb Jordi Corominas havien començat
l'atac al cim des de 8.100 m, reculaven al voltant
de les 10.00 h. a una altura de 8.300 m, a causa
de l'intens fred i el cansament, i no per motius
aparents de mal d'altura o d'edema pulmonar
com en principi es creia. Tots dos, després
d'una breu aturada a la tenda d'altura, a 8.100
metres, baixaven junts al camp 3 (7.500 m) de
la gelera del Púlpit, hi arribaven a
les 16.00 h., i van descansar fins al matí
següent.
L'endemà, dimarts 17 d'agost, quan el
temps ja començava a empitjorar, l'Òscar
i en Manel baixaven, cansats però molt
satisfets, parlant ja de nous projectes que
començarien a prendre vida al llarg dels
propers mesos, fins al camp 2 (6.900 m). Al
dia següent, dimecres 18 d'agost, tots
dos continuen el descens, rapelant fins al camp
1 (6.400 m) del coll Negrotto, on arriben al
voltant de les 11.00 h. del matí. És
llavors quan en Manel comença a patir,
per primer cop, una forta pressió a l'abdomen,
que li impedeix respirar amb normalitat. Aquesta
angoixa anirà en augment al llarg de
les properes hores. L'Òscar, sempre al
seu costat dins la tenda del camp 1, l'ajudarà
a beure, a menjar i li donarà escalfor.
La comunicació amb el camp base ha quedat
inutilitzada, ja que el fred i els nou dies
d'atac al cim s'han "menjat" les bateries
del seu "walkie"; l'Òscar només
pot emetre un breu " Help Negrotto!"
que es rep per primer cop al camp base a les
20.00 h. del dimecres 18 d'agost. A les 21.00
h., enmig d'una forta nevada, en Valen i en
Ghulam comencen a pujar cap a dalt amb menjar
i medicaments, però l'amenaça
de fortes allaus els obliga a retornar. A les
03.00 h. de la matinada del dijous 19 d'agost
tots dos tornen a sortir del base, camí
del coll Negrotto. Mentrestant, al camp 1, a
les 04.30 h. de la matinada del dia 19 d'agost
en Manel expira als braços de l'Òscar.
Quan parlàvem, l'Òscar sovint
ens deia que encara que ell era el "cap
d'expedició", en Manel era sens
dubte el "cap dels escaladors". Ell
sempre tenia el cap a punt, organitzant i repassant
els detalls de l'escalada, preveient-ho tot:
l'equipament, els aliments, el manteniment dels
camps, l'estratègia de l'ascensió,
la seguretat de la ruta,etc. En Manel era veritablement
el "motor" de la nostra expedició.
La seva forma d'entendre la muntanya ens feia
assumir a tots que havíem de ser autosuficients
per anar cap al cim i poder baixar de nou al
base. Aquesta regla ha estat, malauradament,
poc respectada per moltes expedicions aquesta
temporada al K2, que han posat sovint en problemes
altres grups.
Des de molt jove, en Manel sempre havia estat
lligat a la muntanya: era la seva passió,
la seva vida. Ell entenia la muntanya com molt
pocs; la respectava, la disfrutava, hi lluitava
com a repte, no tan sols esportiu, sinó
personal, i l'acceptava amb els seus moments
amables i durs. Havia fet ascensions hivernals
molt importants als Pirineus i als Alps. També
Patagònia era un dels seus terrenys de
joc més estimats, així com els
Andes, Amèrica Central i l'Himàlaia.
Va intentar l'Everest (8.848 m) en dues ocasions,
un cop va quedar a només a 80 m del cim.
L'any 1993 va fer cim al Shisha Pangma (8.046
m) per la prestigiosa ruta Britànica
i, als pocs dies, també pujava dalt del
Cho Oyu (8.201 m).
Professionalment, com a economista que era,
en Manel sempre havia estat vinculat al món
de l'esport i la muntanya. Des del seu pas per
el COOB '92, com a gestor esportiu, fins al
seu càrrec com a director tècnic
de l'Escola Espanyola d'Alta Muntanya i, darrerament,
com a director de l'Escola de Muntanya de les
Escoles Pies de Sarrià, on impartia cursos
de formació de Tècnics Esportius
i Guies d'Alta Muntanya, per a més de
300 alumnes. A més d'aquesta marcada
vocació per la docència, en Manel
col·laborava sovint en la traducció
i revisió de llibres i guies de muntanya.
Però el més gran del Manel era
la seva persona, la seva generositat, el seu
esforç, la seva il·lusió
per les coses petites, la seva sinceritat per
veure i per criticar certes hipocresies del
nostre món... En definitiva, tot allò
que als seus amics i companys ens feia veure
en ell que es tractava d'algú molt especial;
d'aquelles persones que ho donen tot sense esperar
res a canvi, amb qui pots comptar -de per vida-
com un aliat incondicional.
Al K2 hem perdut el nostre millor company de
cordada, a la muntanya i a la vida.
Equip K2 Magic Line
|
| |
|
|
|
|
